El litigi i la lògica del dissens

Un un text publicat originalment l’any 1995, el filòsof Jacques Rancière va plantejar un argument sobre el litigi i la democràcia que ha continuat ampliant amb diferent èmfasi fins al moment present. Parteix de la premissa que, si bé la caiguda del totalitarisme soviètic hauria d’haver suposat un reforçament dels marcs democràtics, en la pràctica allò que ha succeït és exactament el contrari. Des d’aquell moment som testimonis del que en efecte és la degradació de la democràcia, la seva dissolució en una variant que s’ha denominat alternativament de consens o postdemocràcia (C. Crouch; Y. Stavrakakis; C. Mouffe).

Amb aquests termes s’al·ludeix al fet que, si bé els països occidentals presumeixen de les seves institucions democràtiques, i les presenten com a model inqüestionable per a la resta del món, ben mirat el funcionament d’aquestes cada vegada és més restringit. La política s’ha convertit així en l’ofici d’una oligarquia, la funció de la qual no és cap altra que la gestió de les possibilitats marginals i residuals que permeten les recurrents situacions de crisi. La democràcia de consens implica un desplaçament –parcial o total– de la idea de sobirania popular a favor dels valors del mercat, i la seva connexió amb l’opinió pública majoritària es facilita a través de constants enquestes, peritatges i sondejos. Alhora, la desafecció, fins i tot l’hostilitat, envers les formes democràtiques ha crescut de manera paral·lela al ressorgiment d’un tipus de lideratge carismàtic, autoritari i hipermasculinista.

La democràcia de consens implica un desplaçament de la idea de sobirania popular a favor dels valors del mercat

En aquests temps revolts, és important recordar que un dels efectes més perniciosos d’aquesta situació és que sembla presentar com a axiomàtica una lògica particular: el famós TINA –There is no Alternative–, el No hi ha alternativa de Margaret Thatcher. L’expressió democràcia consensual posa en relació dos termes contradictoris, que corresponen a dues lògiques molt diferents.

Governar sense política

La lògica del consens entén la comunitat com el resultat natural d’una manera comuna de ser: la suma exacta de les parts d’un tot, resultant d’un acord que és regulat i objectiu. Rere aquell prisma la identificació amb el tot és l’única forma de ser en comú, que al seu torn sempre està mediada per l’Estat. La fantasia liberal-consensual és governar sense el problema d’un poble dividit, sense desacords sobre allò que ja és establert: governar sense política. Des d’aquesta perspectiva, el litigi (el desacord sobre el comú) és sempre problemàtic, un excés que s’ha de rectificar des de i en nom de l’Estat de dret.

Però hi ha una posició alternativa. La lògica del dissens afirma que la democràcia no es pot limitar a les formes (el sufragi universal, el règim parlamentari o l’Estat de dret), sinó que també requereix un debat obert sobre qui i com la constitueixen. És una lògica de la igualtat, que significa la possibilitat que allò que no comptava des del principi, acabi comptant; que el subjecte que tenia una història invisible pugui fer-se veure i escoltar. La dissensió democràtica posa en relació no sols arguments diferents, sinó lògiques i sensibilitats diferents. Dit d’una altra manera: la democràcia implica un espai de visibilitat per al litigi, per a la discussió oberta sobre allò que és o no és legítim. Va lligada, per tant, a una comunitat polèmica, les línies de demarcació de la qual es desplacen en funció de demandes que sovint es consideren, en el moment que són plantejades, excessives o intempestives. Aquell excés, aquell reclam, no representa la patologia de la democràcia, sinó –com argumenta Claude Lefort– la paradoxa que la constitueix.